En resum. Un programa de responsabilitat civil rarament falla dins d'una pòlissa: falla entre pòlisses. Les quatre fronteres crítiques són RC general ↔ D&O, RC de producte ↔ el mateix producte, RC de producte ↔ D&O i, la menys visible, la convivència de bases temporals mixtes. A elles s'hi suma l'alineació de límits, agregats i franquícies entre línies. En grans riscos la Llei de contracte d'assegurança no és imperativa: l'encaix no el garanteix la llei, sinó la negociació prèvia del condicionat, sempre segons les condicions de cada pòlissa.
El mercat assegurador comercial acumula vuit trimestres consecutius de descens de tarifes, amb una caiguda del 6 % a Europa el segon trimestre de 2026, segons l'índex de mercat assegurador de Marsh (juliol de 2026). Convé llegir la dada amb prudència: vuit trimestres a la baixa són una fotografia del cicle, no la garantia que el novè es comporti igual.
Tot i així, és una finestra poc freqüent per fer una cosa diferent de renovar més barat: redissenyar el programa. I el redisseny no comença pel preu de cada pòlissa, sinó pel que passa a les costures que les uneixen.
Un programa no és un conjunt de pòlisses
Gairebé tot el contingut disponible sobre responsabilitat civil està organitzat per producte: què cobreix la RC d'explotació, què cobreix el D&O, què cobreix la de producte. Aquest mapa és necessari i el té desenvolupat a tipus de responsabilitat civil d'una empresa, on repassem les modalitats una a una.
Aquest article no repeteix aquell catàleg. Aborda el problema següent, que gairebé ningú no tracta: com s'encaixa el conjunt. Perquè una empresa que tingui contractades correctament les set modalitats pot continuar tenint buits, i els tindrà exactament als punts de contacte.
La raó és estructural. Cada pòlissa es redacta des de la seva pròpia lògica: defineix el seu fet generador, el seu àmbit temporal, el seu límit i les seves exclusions sense saber què diuen les altres. Quan dos condicionats escrits per separat es troben en un mateix sinistre, passa una d'aquestes tres coses: se solapen i vostè paga dues vegades, es contradiuen i cap no respon, o responen totes dues i vostè suporta dues franquícies. Les tres són evitables en la col·locació del programa de responsabilitat civil, i cap no es corregeix després del sinistre.
Frontera 1: on acaba la RC general i comença el D&O
La regla bàsica és neta. La RC general respon del dany que la societat causa a tercers per la seva activitat. El D&O respon de la responsabilitat personal d'administradors i directius per la seva gestió, i assegura persones físiques; la cobertura de la mateixa societat existeix en alguns clausulats, però és limitada i taxada, segons les condicions de cada pòlissa. Ho desenvolupem a què cobreix l'assegurança D&O.
El fonament legal del segon és a la Llei de societats de capital. El seu article 236 fa respondre els administradors davant de la societat, els socis i els creditors socials pels actes o omissions contraris a la llei o als estatuts, o fets incomplint els deures del càrrec, quan hi ha dol o culpa. L'article 237 hi afegeix el caràcter solidari de tots els membres de l'òrgan que va adoptar l'acord o va realitzar l'acte lesiu, amb una excepció que convé no ometre: queden estalvis els qui provin que, no havent intervingut en la seva adopció i execució, en desconeixien l'existència o, coneixent-la, van fer tot el que era convenient per evitar el dany o, si més no, s'hi van oposar expressament.
Convé a més distingir dues accions que no són intercanviables. L'acció social de l'article 238 l'exercita la societat per reparar el seu propi patrimoni, amb acord previ de la junta general. L'acció individual de l'article 241 l'exerciten socis o tercers per actes dels administradors que lesionen directament els seus interessos. Canvien el legitimat, el patrimoni danyat i, a la pràctica, la dinàmica de la defensa.
La zona grisa no és en cap de les dues pòlisses, sinó en la reclamació mixta: una demanda dirigida alhora contra la societat i contra l'administrador. Activa dos contractes, possiblement amb dues asseguradores diferents, dues franquícies i dues direccions lletrades. La pregunta que gairebé mai no es fa abans de signar és qui assumeix la defensa i com es reparteixen els costos comuns entre totes dues pòlisses. Si el condicionat no porta una clàusula d'assignació clara, aquest repartiment es negocia en el pitjor moment possible: amb la demanda ja notificada.
Sap quina pòlissa assumiria la defensa si demà demanden alhora la seva societat i el seu conseller delegat? Revisem l'encaix del seu programa.
Frontera 2: el dany al mateix producte
Aquí el buit l'obre la mateixa llei, i és més ample del que sembla.
L'article 142 del text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris exclou del règim de productes defectuosos els danys causats en el mateix producte defectuós i remet el perjudicat, per a aquests danys, a la legislació civil i mercantil. La responsabilitat d'aquest règim abasta el dany que el producte provoca a les persones i a altres béns, no el valor del que va fallar. En termes de programa: el cost de reposar, reparar o substituir la peça defectuosa no s'indemnitza per aquesta via i, per tant, no el cobreix una pòlissa de responsabilitat civil de producte. És un cost propi.
Aquest mateix raonament arrossega un altre bloc de despesa que sol donar-se per cobert i no ho està: la retirada de producte. Localitzar els lots, comunicar-ho a la xarxa de distribució, transportar, emmagatzemar i destruir o reacondicionar són costos de l'empresa, no indemnitzacions a un perjudicat. S'articulen mitjançant una garantia específica de retirada, amb el seu propi sublímit i la seva pròpia redacció, segons les condicions de cada pòlissa. Ho tractem amb detall a responsabilitat civil de producte.
Mereix una precisió més, perquè es confon sovint. L'article 141.a) disposa que de la indemnització de danys materials se'n dedueixi una franquícia de 500 euros; l'article 141.b) fixa en 63.106.270,96 euros el límit de la responsabilitat global del productor per mort i lesions personals causades per productes idèntics amb el mateix defecte. Són dues regles d'àmbit diferent: l'una només opera sobre danys materials, l'altra només sobre danys personals. No se sumen ni es compensen. A això s'hi afegeixen la prescripció de tres anys de l'article 143 i l'extinció al cap de deu anys des de la posada en circulació de l'article 144.
Un apunt d'actualitat amb data, perquè pot caducar aviat: la Directiva (UE) 2024/2853 deroga la Directiva 85/374/CEE i suprimeix tant la franquícia com el sostre global, amb termini de transposició fins al 9 de desembre de 2026. A data de publicació d'aquesta anàlisi, agost de 2026, Espanya no l'ha transposada i continua vigent el règim dels articles 128 i següents del text refós. Qui dimensioni avui un programa de producte a diversos anys vista fa bé de contemplar aquest canvi de marc.
Frontera 3: la crisi de producte que arriba al consell
La tercera frontera és la que surt més cara, perquè gairebé mai no s'anticipa.
Un defecte greu en un producte no genera un tipus de reclamació, sinó dues onades. La primera és la previsible: els perjudicats reclamen el dany patit, i allà respon la línia de producte. La segona arriba mesos després i va dirigida a l'òrgan d'administració, per com es va gestionar la crisi: retard en la retirada, informació deficient al mercat, decisions de control de qualitat o de proveïdors. Aquesta segona onada no és un dany per producte: és una reclamació per gestió, i el seu terreny és el D&O, per la via de l'acció social de l'article 238 o de la individual de l'article 241.
El problema pràctic és de definicions creuades. Les pòlisses de D&O acostumen a excloure els danys materials i personals, precisament per no envair el terreny de la responsabilitat civil. Si aquesta exclusió està redactada de manera àmplia, pot arrossegar també la reclamació per la gestió d'un dany material, que és just el que es volia cobrir. La solució no és contractar més límit, sinó revisar com defineixen «reclamació» i «acte incorrecte de gestió» tots dos condicionats, i comprovar que l'exclusió de danys del D&O no s'emporta per davant la cobertura de la decisió.
| Frontera | Què queda en terra de ningú | Quina pòlissa ho cobreix | Què cal revisar |
|---|---|---|---|
| RC general ↔ D&O | Reclamació mixta contra societat i administrador; repartiment de la defensa | RC general per a la societat; D&O per a les persones físiques | Clàusula d'assignació de costos i qui dirigeix la defensa |
| RC de producte ↔ el mateix producte | Reposar, reparar o substituir el producte defectuós (art. 142 TRLGDCU) | Cap RC: és cost propi | Si existeix garantia de danys al mateix producte i el seu encaix contractual |
| RC de producte ↔ retirada | Localització, logística i destrucció dels lots afectats | Garantia específica de retirada de producte | Sublímit, definició de despeses i fet que activa la garantia |
| RC de producte ↔ D&O | Reclamació de socis o tercers per la gestió de la crisi | D&O | Redacció de l'exclusió de danys materials i personals |
| Delimitació temporal | Fets anteriors a la retroactivitat o reclamacions posteriors al venciment | Depèn de la base de cada pòlissa | Data de retroactivitat, període de cobertura posterior i continuïtat |
Fora d'aquestes costures hi ha una frontera dura, que cap disseny de programa no mou: el recàrrec de prestacions de l'article 164.2 de la Llei general de la Seguretat Social, que la llei declara inassegurable i que expliquem a per què el recàrrec no es pot assegurar.
Per què les bases temporals mixtes són la fallada més silenciosa?
Perquè no es manifesta en contractar, ni en la renovació, ni en l'auditoria de límits. Es manifesta el dia de la reclamació, quan ja no hi ha marge.
El D&O s'emet gairebé sempre en base claims made: respon de les reclamacions rebudes durant la vigència, amb una data de retroactivitat i, si escau, un període de cobertura posterior. La RC general, en canvi, pot continuar sent d'ocurrència: respon dels fets esdevinguts durant la vigència, encara que la reclamació arribi molt després. El paràgraf segon de l'article 73 de la Llei de contracte d'assegurança admet les clàusules de delimitació temporal i exigeix, segons la modalitat, almenys un any de cobertura posterior o almenys un any de retroactivitat —és un sòl legal, no el termini que convé contractar—. La comparació completa és a claims made i ocurrència.
Quan totes dues bases conviuen en un mateix programa sense haver-ho decidit, el buit és estructural: un mateix fet pot quedar dins d'una pòlissa i fora de l'altra sense que res del clausulat ho adverteixi. I en grans riscos el marge d'error és més gran, perquè el Tribunal Suprem ha admès (sentència de la Sala Primera 545/2020, de 20 d'octubre) que en aquesta categoria les clàusules claims made s'incorporen vàlidament sense les formalitats de l'article 3 de la Llei de contracte d'assegurança.
Aquí entra la dada que sol decidir el disseny del D&O. L'article 241 bis de la Llei de societats de capital estableix que l'acció de responsabilitat contra els administradors, social o individual, prescriu al cap de quatre anys des del dia en què hauria pogut exercitar-se. Quatre anys de finestra de reclamació sobre una pòlissa que només respon del que es reclama durant la seva vigència signifiquen una conclusió operativa molt concreta: en D&O, la cua importa tant com el límit. Un conseller que cessa avui continua exposat durant anys, i qui no va negociar el període de cobertura posterior ho descobrirà quan ja no sigui assegurat.
Alinear límits, agregats i franquícies
És la part menys glamurosa del redisseny i la que salva més sinistres.
L'agregat anual és compartit; el límit per sinistre, no. L'article 27 de la Llei de contracte d'assegurança fixa la suma assegurada com a límit màxim de la indemnització en cada sinistre, però molts programes hi afegeixen un agregat per anualitat que diverses garanties consumeixen alhora. Si la línia de producte ha erosionat l'agregat de la primària el primer semestre, la torre d'excés pot no trobar a sota la capa que esperava. Convé comprovar si existeix clàusula de reposició del límit i si l'excés baixa a primària quan aquesta s'exhaureix.
Les capes han de compartir base i dates. Una torre en què l'excés segueix la forma de la primària però amb una data de retroactivitat diferent obre un buit vertical: cobert a baix, descobert a dalt, per al mateix fet.
La concurrència de cobertures li pot costar dues franquícies. Quan un mateix sinistre activa dues pòlisses, cadascuna tendeix a aplicar la seva. És negociable: es pot pactar que n'operi una de sola, la de la línia que dirigeixi el sinistre o la de més import, i que la segona no s'apliqui sobre la mateixa pèrdua.
I no confongui dues franquícies que no juguen al mateix tauler. La franquícia legal de 500 euros de l'article 141.a) del text refós opera entre perjudicat i productor: redueix la indemnització que el tercer pot exigir per danys materials. La franquícia de la pòlissa opera entre assegurat i assegurador: fixa el que vostè reté abans que respongui la companyia. Coexisteixen i s'apliquen en moments diferents. El detall d'aquesta mecànica és a límits, sublímits i franquícies, i el dimensionament raonable del D&O varia molt segons la mida de la companyia, com analitzem a D&O en pimes i en grans empreses.
Un programa ben negociat es nota en el sinistre, no en el rebut. Sol·liciti una anàlisi de fronteres del seu programa.
El paper d'una corredoria independent
Hi ha un argument que ordena tot l'anterior i que convé tenir present en un gran compte. El paràgraf segon de l'article 44 de la Llei de contracte d'assegurança disposa que als contractes d'assegurança per grans riscos no els resulta aplicable el mandat de l'article 2, és a dir, la llei deixa de ser imperativa. No operen les formalitats protectores de l'article 3 ni el sòl de garanties que assisteix un assegurat ordinari. En aquesta categoria, el que el protegeix no és la llei: és el que es va llegir i es va negociar abans de signar.
Aquí hi ha la feina. Com a corredoria independent inscrita al registre de la DGSFP amb la clau J0140, treballem per mandat del client i no en representació de cap asseguradora. Això significa comparar condicionats de tot el mercat —inclòs Lloyd's—, revisar les costures entre línies abans que la prima de cadascuna, negociar redacció i no només preu i, quan arriba la reclamació, defensar la posició del client davant de la companyia. És la diferència entre tenir pòlisses i tenir un programa.
Preguntes freqüents
La RC general cobreix la responsabilitat dels administradors? No. La RC general respon dels danys que l'empresa causa a tercers. La responsabilitat personal d'administradors i directius per la seva gestió, regulada als articles 236 i següents de la Llei de societats de capital, es cobreix amb un D&O, que assegura persones físiques.
Què passa amb el dany al mateix producte defectuós? L'article 142 del text refós l'exclou del règim de productes defectuosos i el recondueix a la legislació civil i mercantil: per al programa d'assegurances, reposar o reparar el producte que va fallar és un cost propi. Les despeses de retirada requereixen una garantia específica, segons les condicions de cada pòlissa.
Per què importa que unes pòlisses siguin claims made i altres d'ocurrència? Perquè la delimitació temporal decideix si un sinistre entra en cobertura. Si en un mateix programa conviuen bases diferents i dates de retroactivitat dispars, un mateix fet pot quedar dins d'una pòlissa i fora de l'altra.
Quant de temps es pot reclamar a un administrador? L'article 241 bis de la Llei de societats de capital fixa quatre anys des que l'acció —social o individual— hauria pogut exercitar-se. Per això, en un D&O en base claims made, el període de cobertura posterior importa tant com el límit.
Convé renovar o redissenyar el programa? Renovar manté el mateix encaix i només mou la prima. Un cicle de tarifes a la baixa obre marge per negociar redacció, que és on són els buits. Convé aprofitar-lo, sense donar per fet que la tendència es prolongui.
Fonts i normativa
- Reial decret legislatiu 1/2010, text refós de la Llei de societats de capital, articles 236 (pressupòsits de la responsabilitat), 237 (caràcter solidari), 238 (acció social), 241 (acció individual) i 241 bis (prescripció de quatre anys).
- Reial decret legislatiu 1/2007, text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris, articles 141.a) i 141.b) (franquícia i límit global), 142 (danys en el mateix producte), 143 (prescripció) i 144 (extinció).
- Directiva (UE) 2024/2853 del Parlament Europeu i del Consell, sobre responsabilitat pels danys causats per productes defectuosos; termini de transposició: 9 de desembre de 2026.
- Llei 50/1980, de contracte d'assegurança, articles 3 (clàusules limitatives), 27 (suma assegurada), 44, paràgraf segon (grans riscos) i 73, paràgraf segon (delimitació temporal).
- Reial decret legislatiu 8/2015, text refós de la Llei general de la Seguretat Social, article 164.2 (inassegurabilitat del recàrrec de prestacions).
- Sentència del Tribunal Suprem (Sala Primera) 545/2020, de 20 d'octubre, sobre clàusules de delimitació temporal en contractes de grans riscos.
- Índex de mercat assegurador de Marsh, juliol de 2026 (evolució de tarifes de l'assegurança comercial).
Aquesta informació és orientativa i no constitueix assessorament vinculant. Les cobertures, límits i exclusions es regeixen en tot cas per les condicions particulars de cada pòlissa. New Brokers Correduría de Seguros, S.L., inscrita al registre de la DGSFP amb la clau J0140.
